La Revistilla

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fru

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres...  Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla:  ─¿I Federico? ─En el teatro. ─¿Con La Barraca? ─No, abajo en la Biblioteca! Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29. L’espai El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol

Federico García Lorca era una font inesgotable d'art. Compartim amb vosaltres un dels seus parlaments: Sé perfectamente las dificultades que este tema tiene, y no pretendo, por tanto, definir, sino subrayar; no quiero dibujar, sino sugerir. La misión del poeta es esta: animar, en su exacto sentido: dar alma... Pero no me preguntéis por lo verdadero y lo falso, porque la "verdad poética" es una expresión que cambia al mudar su enunciado. Lo que es luz en el Dante, puede ser fealdad en Mallarmé. Y desde luego, ya es sabido por todo el mundo que la poesía se ama. Nadie diga esto es oscuro, porque la poesía es clara. Es decir, necesitamos buscar, "con esfuerzo y virtud, a la poesía, para que esta se nos entregue. Necesitamos haber olvidado por completo la poesía para que esta caiga desnuda en nuestros brazos. El vigía poético y el pueblo. Lo que no admite de ningún modo la poesía es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio; pero ella es la que habla en

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos , amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres: Boscos Sóc el record que desperta la vida, un llamp caigut que retorna del somni i maleeixo la meva existència. El meu cor batega sota les ombres, vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima i treure el meu infant de les tenebres. Sóc la pluja i el foc de les tenebres. Beure l'aigua de la pena és la vida que corromp i fa explotar la meva ànima. L'aigua que crema inundant el meu somni m'evoca en un pou ofuscat per ombres. Hi ha matins que no voldria existència! Sóc el pas dels anys i de l'existència. Llenço el cor d'ortigues a les tenebres i s'evaporen amb la nit les ombres. Mentre compto i vei

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient  Boscos : Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra. Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos . I entremig el monòleg d' Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral , però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa. Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director:  A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora. I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens

L'Hostalera , de Carlo Goldoni, va ser un text revolucionari en el seu moment, que volia posar sobre la taula el tema de la independència de la dona i la igualitat de gènere. Pau Carrió ha fet ara una adaptació de l'obra, traslladant l'acció als anys 60, que van ser un altre moment clau pel que fa a la perspectiva de gènere, tot i que encara s'arrossegaven (i avui dia arroseguem) molts estigmes. El director comparteix amb vosaltres els seus pensaments en aquest text:  Dones i homes seguim lligats a vells models de comportament, a un antic i ben poc igualitari repartiment del poder i la llibertat. Hauríem de tenir clar que socialment encara estem ben lluny de superar-los. I també íntimament, en l'amor, en el sexe, en les relacions de parella... Si som prou honestos amb nosaltres mateixos, detectarem que, per molt que algunes i alguns ho intentem, no ens és fàcil alliberar-nos d'aquesta pèssima herència. Però malgrat això, podríem estar d'acord en què allò