La Revistilla

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,             Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits e

Una espectadora ens ha fet arribar aquest text, escrit anys després de veure Incendis al Teatre Romea. Un cop superat el silenci, les paraules han brollat de la seva ment, de les seves mans, de la seva ànima.  Un avís per qui no hagi vist l'obra: hi ha veritats que es revelen en aquest text.  Hace un par de años tuve el privilegio de ver Incendis de Wajdi Mouawad, en el Teatro Romea de Barcelona, dirigida por Oriol Broggi y protagonizada por Clara Segura y Julio Manrique. En ese entonces, el impacto que me produjo fue de tal calibre, que no pude escribir ni una línea. Estaba en shock, me parecía imposible la aparición de semejante obra; después entendí que quizás lo imposible era precisamente su núcleo mismo. Ese impacto se mantuvo silencioso en mí, y tiempo después, su reestreno me dio la oportunidad de pensar algunas cosas.  Incendis es una reescritura lúcida y apasionante de la tragedia del Edipo de Sófocles en clave contemporánea. Se parece a una Odisea desplegada