Cyrano de Bergerac és des de fa més de 25
anys un dels referents més intensos del teatre del nostre país.
Jo
vaig anar a veure l’obra quan era un nen. La vaig veure dues o tres vegades i
després vaig veure-la en vídeo a casa. La veia molt sovint, perquè la història
m’agradava.
El
muntatge, doncs, de Josep Maria Flotats és una de les raons que a mi em porten
cap al teatre. I és un tresor que un pot portar de bon grat dins del cor.
Com
és possible que no ens hi hàgim posat abans a fer-lo, altre vegada? Com és
possible que haguem deixat passar 27 anys? Segurament la importància i
l’empremta de Flotats ha estat massa forta. I ara que ens hem posat a assajar
l’obra ho pensem molt. Per què haver esperat tant? És fantàstic assajar aquests
grans textos. Per una companyia com La
Perla 29, després de fer Incendis,
no hi ha res millor que emprendre aquesta gran aventura, amb espases, barrets,
amors, odis, enganys, guerra, humor i una immensa dosi d’enginy brillant.
El
personatge de Cyrano és tan important que a un l’arrossega des del principi.Cyrano
és alt, fort, seductor, àgil, i intel·ligent. Líder, bo, agut, agosarat,
valent, lleugerament impertinent i irònic –ofèn, però atrau-. És orgullós, i
mai acceptaria vendre’s. És àgil amb l’espasa i amb el vers.Semblaria
que no té cap defecte, i per tant és l’home perfecte, aquell a qui totes les
dones seguirien sense preguntar-se res.
Cegament. Seria el seductor perfecte, si no fos pel seu gran defecte: un nas
massa gran. Tota la seva vàlua queda tocada per aquest defecte físic que centra
la seva persona.
La
jugada de l’autor és magnífica, perquè el nas és l’exemplificació dels defectes
que cadascú de nosaltres té a dins. I és aleshores quan el problema del nas de
Cyrano es va enquistant dins del seu esperit, i centra tota la seva existència.
Un
cop dins del joc de l’amor Cyrano és la barreja perfecte entre home i dona. Un tiarro fort i extraordinari, que sap seduir
realment a la dona que té al costat, amb la paraula, i amb l’actitud. No és com
la majoria dels homes, sap parlar i escoltar.
El
defecte de Cyrano el fa ser més brillant, però el fa patir desmesuradament. I
quan troba a Cristià, jove i guapo, fabriquen una altra jugada intel·ligent que
va teixint una trampa per als personatges. El joc tan shakespirià de fer teatre
dins del teatre. De suplantar personalitats, arriba a l’espectador de forma
clara: si interpretes a un altre creixes amb ell, i t’enredes en uns móns
perillosos però preciosos.
L’obra
de Cyrano és una meravella per aquest argument tan ben trenat. I també per la
frescor del versos, i la manera d’arribar-te a l’ànima. Allò que Cyrano diu a
Rosaura és preciós. Els seus versos et fan tremolar. Et posen la pell de
gallina dels del primer assaig.
En
temps de crisis només s’accepten les obres que són “del tot tremendes”. Només
aquelles que et fan vibrar el cos i l’ànima. Que rius mentre plores. Cyrano és
una obra de mosqueters, amb baralles, balls, espases, corredisses, guerres,
amor, teatre, cançons, traïcions, conspiracions, emoció, mort i més amor. Una
obra extraordinària. Una mica cursi, si es vol, però extraordinària.
Oriol Broggi
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada